Introducció bàsica als tipus de dispositius WiFi. Quin em cal?

WiFi en si mateix es refereix simplement a la tecnologia que descriu xarxes locals sense cables dins de les freqüències liberalitzades per a microones, pensant sobretot en àmbits reduïts (una casa, una empresa...), i a partir de la qual es creen el que es coneix com a comunitats wireless (sense fils).
Aquesta tecnologia ha possibilitat també d'interconnectar-les entre si. Per a muntar-ho i, sobretot, per a tenir en compte els components que són necessaris per a la nostra xarxa (i que, per tant, haurem de comprar) cal entendre la topologia i disseny de la xarxa. Els protocols WiFi construeixen missatges segons la funció que fan. Intentaré descriure en línies generals de forma breu quin són els components que en formen part (clients, punts d'accès, enrutadors, etc.).
Tanmateix, si aquesta lectura la trobes massa complexa, no hi pateixis, no és necessari entendre tot això. Si el que cerques és la manera més senzilla de connectar-te a la xarxa guifi.net, segueix les instruccions descrites al document: Configuració ràpida per a guifi.net amb l'unsolclic.

  • Punts d'accés (access points -AP-). Típicament uneixen una xarxa de cable ethernet amb una sense fils des d'un punt en concret. Proporcionen cobertura via ràdio dins d'un espai determinat i són autònoms en el seu funcionament -no requereixen de cap ordinador. Normalment emeten des d'un canal determinat.
  • Clients. Són els adaptadors que permeten connectar un client (un ordinador) a una xarxa wifi (sense fils) a través d'un punt d'accés. Aquests dispositius ja requereixen estar físicament connectats a un ordinador (ja sigui al seu bus PCI, el port USB, una tarja PCMCIA si es tracta d'un portàtil...). Els clients normalment no connecten entre si, sinó que ho fan a través del punt d'accés. Amb les normes WiFi es contempla el roaming, que vol dir que un client típicament comprova tots els canals i la potència de senyal que rep des de cadascun, de manera que -per exemple, igual que els telèfons mòbils- és capaç de canviar tot solet la seva connexió des d'un punt d'accés cap a un altre si detecta que li proporciona millor qualitat de connexió. Els clients estan pensats perquè un cop connectats a l'ordinador i estigui on estigui, ells solets s'espavilin per a cercar si tenen o no cobertura.
  • Rúters (routers). No sempre, però, voldrem connectar simplement clients entre si. En els casos on es vulguin connectar diferents xarxes, típicament es necessita que algun component faci la funció de determinar quines són les connexions que pertanyen a una altra xarxa, i estant connectats a més d'una, s'encarregui de traspassar els missatges entre elles.
  • Ponts (bridges). Els punts d'accés enllacen amb clients, però no s'enllaçen entre si. Si el que volem fer és unir -en aquest cas també sense fils- dues xarxes, ens cal fer un pont o bridge. Aquests ponts es fan entre dos punts (punt a punt) -o de vegades més (punt a multipunt)-, però normalment aquests punts són determinats i fixes.
  • WDS. És quan agafem més d'un punt d'accès, però treballant com un de sol, de manera que fan de repetidor entre ells. És útil en la mesura que permeten extendre la cobertura a més clients amb menys dispositius (es simultaneja la funció de pont amb la de punt d'accés). Té, però, els inconvenients que en ocasions duplica el trànsit per la ràdio, -consegüentment- disminueix la velocitat, i que el nombre de punts d'accés que es poden incorporar en un grup WDS és també limitat.

Ens cal un aparell per a cada cosa? Depèn. En alguns casos, sí; en altres, no. El que sí és important és que distingim cada funció, perquè en el moment d'adquirir-los hem de tenir clar quina és la feina que els farem fer, i si donen suport a totes les funcions que volem. Si no, podem tenir la sorpresa que n'hem de comprar més que no esperàvem.
També és possible que puguem fer una cosa o l'altra depenent d'on estem i quina sigui la infrastructura existent o prevista fins al moment. Per exemple, per a tenir un punt d'accés que funcioni de repetidor (que doni accés a clients i que alhora faci d'enllaç punt a punt -pont-) cal que tinguem connectivitat a un altre que també tingui la mateixa funció, i aquesta possibilitat de funcionament té un límit en el nombre d'enllaços a fer amb aquest sistema.

Resumint:

  • Si volem connectar el nostre ordinador a un punt d'accés que ja existeix, necessitem un dispositiu client.
  • Si volem donar cobertura sense fils a un o diversos ordinadors en xarxa, ens cal un punt d'accés.
  • Si volem fer un enllaç entre dues xarxes separades, ens cal un pont (bridge).
  • En tots el casos cal coordinar-se amb la resta d'usuaris per a saber quines són les possibilitats reals que hi han.

Hi han aparells que poden fer gairebé totes les funcions que he descrit abans. D' altres, simplement una en concret. De vegades, encara que puguin fer les dues coses, no ho poden fer alhora; això dependrà de cada cas. El més important, doncs, és informar-se bé de les capacitats dels aparells que comprem. Per a això, els webs de les comunitats sense fils van molt bé, i d'entre elles, seattlewireless.net és -del que conec fins ara, i en la meva opinió- la millor: inclou una llista d'aparells amb les seves especificacions, etc.

L'important és tenir present que no necessàriament tot pot fer de tot. Normalment el fabricant ens diu dins de les especificacions de què es tracta, i alguns cops ens podem trobar que la seva funció és simplement una o només algunes, pero no pas totes. També hi ha diferències de preu notables entre ells: un pont sol ser més car que un punt d'accès, i un client, el més econòmic de tots.

Com que en les comunitats sense fils moltes vegades es vol fer precisament una mica de tot, i el pressupost sempre és una variable important a tenir en compte, el que es fa moltes vegades és alterar la funció prevista d'un aparell. De fet, qualsevol d'aquests dispositius suporten com a mínim la capacitat d'emetre i rebre senyals de ràdio, i moltes vegades els components que porten són comuns i ben coneguts, de manera que és possible que existeixi programari capaç d'alterar així la funcionalitat prevista que havia donat un fabricant per a un aparell en concret. Els exemples més comuns d'aquests hacks són:

  • Fer servir un dispositiu client + l'ordinador com a punt d'accés, enrutador.... Hi ha diversos projectes -sobretot amb Linux- per a fer això.
  • Fer servir un punt d'accès com a pont o bridge (trobant la manera que pugui simultaniejar la funció d'AP "normal" amb WDS).
Si ens podem estalviar aquestes modificacions sempre és millor, perquè no perdrem la garantia del fabricant, però vaja, si amb això ens estalviem algun euro...

Finalment, l'alteració més freqüent és canviar les antenes d'origen per unes que compleixin unes especificacions concretes. Si es fa partint d'un client en format de tarja PCMCIA o un punt d'accés amb l'antena integrada (sense antena exterior), moltes vegades això vol dir obrir físicament l'equip i fer anar el soldador. Però també hi ha aparells que sí que duen antenes, i que -tot i que alguns diuen clarament que no suporten antenes que no siguin les que venen d'origen- és facil connectar-los al tipus d'antena del nostre gust; això sí, amb el cable adient (pigtail).

pàgina generada en: 0.931 segons.