Llegint en un article d'una persona que experimentava amb Mono veig
que ha d'instal·lar tot de paquets que la seva distribució no porta. Però aquesta no la forma adequada
de fer les coses.

Sovint els no iniciats a les distribucions de GNU/Linux volen acabar d'instal·lar els programes per a fer-se l'entorn
que necessiten. Els distribuïdors i empaquetadors inverteixen temps en empaquetar la majoria de programes de forma
que s'integren adequadament amb tot el sistema.

En particular les distribucions més grans (tipus Debian, Suse, Red Hat, Mandrake, Gentoo, etc) disposen de
paquets (precompilats normalment, tret de Gentoo). Aquests són els paquets que voldrem utilitzar en els nostres
sistemes.

Però els usuaris novells, segurament perquè no han descobert l'eina d'instal·lació de paquets de la seva distribució,
insisteixen a compilar el programa. I clar, sovint no tenen èxit.

I és que realment gairebé mai és necessari compilar les nostres aplicacions. Només és raonable fer-ho si volem modificar-les
per algun motiu, o la versió que porta la nostra distribució és massa vella o bé no ha estat encara empaquetada pel
distribuïdor.

En aquest cas s'ha de tenir en compte que cal instal·lar els paquets de desenvolupament de totes
les llibreries que requereixi el programa. En particular a Debian són els paquets paquet-dev
i a Red Hat, Suse i Mandrake els paquet-devel.

Quan ja tinguem les llibreries instal·lades llavors ja podrem fer el clàssic configure. En particular
és recomanable indicar --prefix=/opt/nomprograma així tota l'aplicació s'instal·larà dins de /opt/nomprograma
i sempre serà més fàcil esborrar-la i localitzar els fitxers.